Mostrando entradas con la etiqueta Lit. catalana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lit. catalana. Mostrar todas las entradas

miércoles, 12 de marzo de 2025

Cavall, atleta, ocell

Cal fer coses, inventar objectius, projectar. Ho vaig comprendre fa molt, de jove. Vivia en un buit, sense faena, sense rutina, desficaciat. Hauria durata quatre dies si no emprenia un projecte. I ho vaig fer. Quan a les conferències, les faig per aprendre, per investigar, per immegir-me en matèries que desconec.




La imaginació projectà inferns.

Va prendre més consciència encara de la seua insignificança com a individu. No era ningú, no havia fet res important. Una fulla arrossegada pel vent.

M'agraden les pel·lícules llar, on s'està a gust, on et quedaries.

Res no dura, cal adaptar-se a tothora.

Si no he complir unes mínimes aspiracions -va dir-, no és perquè m'he acomodat, sinó perquè la faen em pren tot el temps i l'energia. I la creació exigeix energia i temps. I concentrar-te.

He vorejat la desesperació. Però la vida té poc sentit, si no és difícil.

La vida normal pareix eterna mentre la vius... Fins que s'acaba.


----

La passió per l'ordre: 'Es guanya temps i pau"

No sabia un borrall d'economia

Netejà el moble, en tractà el corcó, tapà els forats i, ja sanejat, l'envernissà.

(Al jardí)  Dos matins a la setmana M'hi pose a les huit i acabe a la una. (10h/week)


---



Cavall, atleta, ocell
Manuel Baixauli

Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria. (Bresson)

C. T. Dreyer
Andrei Tarkovski
Ingmar Bergman
Yasujirô Ozu
John Ford
Luis Buñuel
Orson Welles
Robert Bresson
Abbas Kiarostami
Béla Tarr

Alfred Hitchcock

martes, 25 de febrero de 2025

La plaça del diamant

Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.



La CENSURA dijo: Novela insulsa, inclasificable por su forma y contenido, consistente en una burda trama de memorias de nuestra guerra de liberación, con débil argumento a base de escenas corrientes.



Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ar és l'hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure.

I tot plegat, tant anar i venir, tant enraonar i tant enrabiar-se, per res, per una cosa que no valia la pena...

Mentre ens vam pensar que l'havíem perduda, va ser com si l'haguéssim perduda.

Veia ben bé que aquell nen estava tip de viure.

Amb el cos cansat el cap no li treballaria tant.

La història més valia llegir-la en els llibres que no pas esciure-la a canonades.

I el nen, que ens escoltava, enganxant a la meves faldilles, va dir que no es volia moure de casa encara que no pogués menjar res.

Quan dormirien, primer l'un i després l'altre, els ficaria l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabar i tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.

Volia ser un vell respectat i que els vells només se'ls respecte si tenen per viure.

Vivia tancada a casa. El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m'esverva la gent, els automòbils, els autobusos, les motos... Tenia el cor petit. Només estava bé a casa.

Quan era petit, duant la guerra, per culpa de no tenir menjar, havia tingut de passar una temporada fora de casa, i que li havia quedat com una mena de deliri d'estar sempre a casa, com un corc dintre d'una fusta.

Em vaig aixecar i em vaig començar a vestir com sempre, una mica d'esma, amb l'ànima encara desada a dintre la clofolla de la son.




La plaça del diamant
Mercè Rodoreda


Mercè Rodoreda va presentar "La plaça del diamant" a la primera convocatòria del premi Sant Jordi (1960). No va guanyar. 
Un del integrants del jurat va dir que no podien estrenar el nou certamen literari "amb un llibre que té títol de sardana(era Josep Pla 😏)


miércoles, 12 de febrero de 2025

Dolça a la Torre de Fang


No paga la pena que ara dineu si més tard heu de tornar a tenir gana per sopar.




Els pins són vulgars, volen ser massa alts, voler fer massa olor de caramel cremat pel sol, però tenen unes arrels, que cruixen sordes, i l'expressió del vent els fa caure sense lirisme.

La pena és la celebració de l'amor, aquells que senten pena de debò és que han estimat. El dol prova d'encongir el nostre amor al passat, però el record el porta al present.

Els homes es deixen matar més per un drap amb un estel pintat, o per una història d'una pedra que no val res, que no per la justicia. És més fácil d'entendre un drap que una idea,...

Als homes sempre els va millor donar les gràcies a un sant de fusta que no parla, que no a una dona que sí que pot respondre'ls.

Sempre esperem i no fem.

El que hi ha, o ens és dolent, o no és per a naltros. Així doncs, no paga la pena mirar-ho i per això mirem avall, a l'empedrat gris, a la terra grisa de brutícia, al fang gris de cendra. 

Però un s'adona que es perd quan ja s'ha perdut, quan ja s'ha perdut massa.




Dolça a la torre de Fang
Antoni Veciana


martes, 10 de diciembre de 2024

Aquí baix

El preu que paguem per la llibertat és la soledat.


No m'interessa gens la "fiesta discotequera" ni la "ruta del bakalao", així que la lectura m'ha servit per acostar-me a aquest món.

La narració és com una sessió non-stop. Com un "Ulisses empastillado", una disgregacció de detalls, moments, accions, pensaments i consumicions de tot a menA. Algun mareig i força vómits.
Observo el personatges difunitats entre la multitud d'una macro sala de festa. N'hi ha un que es mor (o se suicida) i algú s'ofega en una piscina (o potser és una llegenda urbana). Qui sap.


Veure indefens algú que respectes és inquietant.

Els grans estan cansats en general, no de treballar, sinó de viure...

Tal com acceptem petonejar la imatge del nen Jesús els dies grans a missa. Aquells en què el mossèn col·loca un cartell escrit amb lletres de pal per prohibir apropar-se al fill de Déu a les dones amb llavis pintats. 

Hi ha persones que s'encallen de manera voluntària en un període de la vida i decideixen mirar-ho tot a través del prisma d'aquest passat.

Ella els para els peus a la majoria, els fot un cop de colze a la cara, si fa falta, però em fa patir que es cansi de lluitar només perquè la deixin tranquil·la i acabi casant-se amb algú que només va saber fer-se pesat.

Vaig explicar-li que el dol valia més que el passéssim separats perquè ens faríem nosa i a mi m'agrada estar trista al meu aire.

Pot ser el significat d'una inscripció romana, una paraula en alemany, una divisió amb decimals, qualsevol tema que no domini em duu a penedir-me de no haver-me acostat a la facultat més propera l'últim dia d'inscripcions.

... he d'anar amb compte de no acabar en una illa d'on no em cal sortir.



Aquí baix
Laia Viñas

jueves, 19 de octubre de 2023

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

 


... l'esperança que, si resava molt, tard o d'hora Déu l'escoltaria.

...i tot seguit es ficava dins dels records com si fossin un bosc.

Perquè al matí una dona ingènua podria creure's que la nit ja s'acabava. Però la nit no s'acabava mai, s'esperava amagada i sempre tornava.

El minairó baixava per una muntanya i arreplegava monedes a l'aire

... es van deixar matar tan lluny de casa que un cop morts no van saber tornar.

... una criatura capriciosa i volàtil sempre se'n va. Sempre fuig. Sempre s'amaga. Sempre s'escapa, covarda.

Quan la Bernadeta es va trobar la Margarida morta a terra, amb les mans agafades, els ulls i la boca oberts, no ho va pensar, que s'hagués quedat sola, perquè sola ho havia estat sempre.

Encara que el pitjor de tot, va mussitar, no és morir-se. Morir-se, ja se sap, li toca a tothom qualsevol dia. El pitjor és la soledat.

 Les dues primeres coses que l'Alexandra havia dit d'aquell noi eren, "Té un Audi" i "Casa seva està reformada".


Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres
Irene Solà.

sábado, 21 de mayo de 2022

Lluny vol dir mai més


Quan desnones una amistat, és millor marxar sense avís previ. Hi ha mirades d'adeu que no caben a la maleta.

La incultura sempre ha estat el remei més efectiu contra la dissidència.

No bec perquè m'agradi beure, bec perquè no m'agrada no beure.

Només compartim quan estem saciats, els humans.

Té por d'alguna de les mil morts que la vida ens força a entomar tard o d'hora.

Una persona reclosa en les pròpies ombres no necessita l'afegit de foscor que ens porta la nit.

Necessitava fugir del meu antic món i crear-ne un de noi, un, on la solitud fos l`únic monarca.

La vida li sembla horrorosa, sinistra, i només la pot suportar evitant-la.

Les possibilitats de desgràcia dins el meu cap es compten per milions.

Els aniversaris, quan no hi ha espelmes per bufar, són tortures. El temps es plega i tornes endarrere, fins aquell moment en què el teu món es va capgirar.

Cobren cada cop més impostos als treballadors i se subvenciona el fet de no treballar.

Un somriure que hauria fet vomitar Jesucrist.

Mai no penses que els accidents et passaran a tu; creus que l'atzar no t'assenyalarà mai amb el seu dit ossut i llarg.

Tot m'importa una puta merda, però segueixo vivint per inèrcia.

L'absència de llibertat comporta l'absència d'oportunitats, i l'absència d'oportunitats comporta l'absència de canvis. L'absència de canvis, per la seva banda, comporta l'absència de noves emocions. I, finalment, l'absència de noves emocions comporta l'absència de vida.

La vida és un patiment del qual només ens salva la mort o la ignorància supina.

La mort ens ronda sempre, embolcallant-nos amb boira, i la major part de cops no ens adonem que és allà fins que és massa tard.

Fugir vol dir renéixer només si lluny vol dir mai més.


Lluny vol dir mai més 
Marc Cerrudo Boada

miércoles, 9 de febrero de 2022

Tàndem



Vaig anar a la biblioteca, però no pas a buscar llibres de novel·la negra com solia, sinó a llegir sobre pedagogía. A la cara de la biblitecària, que em tenia catalogat dins un tipus de lector, hi vaig veure les ganes de preguntar-me el canvi.

Abans, en algun intent que havia fet per conèixer dones, sempre havia sofert un interrogatori inacabable i, encara, unes llarguíssimes confidències. I molts preàmbuls.

Recordar era patir.

La indiferència, fos veritat o no, era millor que qualsevol conversa sobre qualsevol tema.

Vivia uns instants que portaven un retard de més de vint anys.


Tàndem
Maria Barbal

jueves, 20 de enero de 2022

El lunes nos querrán


Desde el mostrador de préstamos y devoluciones de la biblioteca he visto y he vivido muchas cosas de las que la autora Najat El Hachmi cuenta en Los lunes nos querrán ganadora del Premio Nadal 2020. 


He visto pizpiretas niñas desaparecer tras un velo.

He visto chicas que se iban de vacaciones a Marruecos y volvían embarazadísimas.

He visto jóvenes besarse furtivamente tras el estante de Arte. Y a esos mismos jóvenes discutir y gritarse. He visto peleas físicas en que los hermanos pequeños se sumaban "a su familia" y pateaban con rabia a chicas tiradas en el suelo.

He visto adolescentes "abandonando" a sus hermanos pequeños a los que debían cuidar, para charlar sin parar con sus amigas del insti. Y de repente, esas adolescentes eran dos orondas señoras cuyas hijas "abandonaban" a sus hermanos más pequeños a los que debía cuidar...

He visto malos estudiantes falsificar burdamente sus notas para sus progenitores analfabetos.

He visto señores adultos creyendo que la página de Facebook del rey de Marruecos le ayudaría a solucionar su problema con no sé qué papel burocrático.

He visto padres viniendo a buscar a sus hijas y mirar con terror la absoluta falta de control y vigilancia que hay aquí ¿No registramos horas de entrada y salida de su hija en la biblioteca? No señor, no hacemos eso.

He visto las miradas del clan de las señoras con velo hacia otras señoras sin velo.

He visto gente acercarse al mostrador con miedo.

._.
Todo lo que han leído aquí me ha venido a la memoria mientras leía...



¿Te imaginas que pudiéramos volver atrás para disfrutar de nuestra juventud sin las mil trabas que nos impusieron y las otras mil que nos inventamos nosotras mismas?

También leía por miedo a la vida.

No sé a quién recriminarle que nos robaran la alegría de crecer...

... en el ferri, las mujeres se cambiaban y se arreglaban para aparecer al otro lado del Estrecho transformadas en otras, en exitosas y acaudaladas señoras 'del extranjero', dejando atrás a las que habían sido durante el resto de año: inmigrantes pobres enclaustradas en minúsculos y fríos apartamentos.

Es más triste esconder lo bueno y lo hermoso que lo feo y vergonzoso.

La biblioteca era la excusa para todo.

No podía sentirme libre entre quienes nos dijeron que eran 'los nuestros' y entre los 'otros' era completamente invisible.

La educación que había recibido y el maltrato que habían sufrido durante toda su vida las habían erosionado hasta el punto de ser incapaces de imaginar otra existencia que no fuera la de pedir alimentos en Cáritas.

Tan lista para los libros y tan tonta para las cosas de la vida.

Era como Audrey Hepburn frente a Tiffany's, solo que yo no miraba diamantes: mi aspiración era conseguir un trabajo remunerado.

... una Samira que renunciaba a sus estudios para parir un bebé detrás de otro.

Teníamos que sobreponernos también a ese racismo que consistía en no dejarnos ser otra cosa que mujeres de la limpieza.

¿Por qué no escribes? Te miré sorprendida: ¿yo? Yo no soy escritora. Soy madre, mora, pobre, inmigrante, una mujer de la limpieza.

Ocupar poco espacio era una virtud, y las moras, ya se sabía, teníamos el vicio de expandirnos a lo ancho sin control alguno.

... me sentí decepcionada por las clases. Me daba la sensación de que todo lo que allí se contaba no era más que un entretenimiento. Lecturas y más lecturas, teoría sobre esas lecturas y teorías sobre las teorías. Interpretaciones a veces tan alejadas de lo escrito que parecían invenciones en sí mismas. ¿Por qué un determinado objeto situado en la página tal demostraba que el autor había querido decir lo que en realidad nunca había dicho ni en la novela ni fuera de ella?

Naíma.

Lo distinto, cuando se hace cotidiano, deja de ser distinto.

El sufrimiento de la vida misma a menudo nos impide darnos cuenta de que esta tiene un límite y que el fin puede llegar en cualquier momento.

Maldito sea todo este montaje inútil que nos ha robado media vida, maldita la idea del sacrificio y la velocidad y tener que hacer más, siempre más, y más.

... el hecho de que tú no expresaras tu dolor no significaba que tus heridas fueran menos profundas.


El lunes nos querrán
Najat El Hachmi

domingo, 2 de enero de 2022

Terres mortes

 


Simplement el desig, que és l'única cosa per la qual la joventut continua viva i que, un cop és mort, et fa entrar al món dels grans coneixedors, dels qui no desitgen sinó que esperen que tot s'acabi perquè saben que res del que havien volgut de petits els arribarà mai.



martes, 16 de marzo de 2021

El fill del xofer

Es la biografía de un tipo (Alfons Quintà) cuyo padre fue chófer de Josep Pla. Luego atacó a Jordi Pujol desde los periódicos por los robos de Banca Catalana, pero acabó siendo 'fichado' como primer jefe de TV3 😮

Al final, mató a su esposa y se suicidó 😱🤮



Si no ets influent -si no pots despenjar el telèfon o demanar un favor amb un xiuxiueig a cau d'orella quan els altres ni se n'adonen i, al final, aconseguir el que pretens- no ets a dintre.

El que Alfons Quintà té clar és que la informació sobre la conducta dels altres es pot fer servir com un poder per aconseguir el que un vol.

El proposit de l'Enciclopèdia Catalana era descriure el món des d'un lloc i una perspectiva concreta: la dels Països Catalans i la del nacionalisme català.

El quart poder només és independent en teoria.

Alguns redactors no s'aixequen de la taula per no encreuar-se'l pel passadís.

Els relats de mobilització política més populars són els de victimització i venjança.

A Catalunya s'ha imposat una veritat social. Pujol no només és víctima d'una persecucció del govern, sinó que, a més a més, els seus perseguidors són els poders del nou Estat. El País, el PSOE i els fiscals.

El poder real, també el de la reialesa, està informat del que podria implicar un processament [a Jordi Pujol]. No es tracta només de la desestabilització a través de la força política exercida des del carrer. És que fins i tot podría encendre la metxa de la reivindicació independentista.

Prestigiar Pujol als cercles de la dreta de Madrid és una de les estratègies de la seva defensa política. Pot ser un instrument per desgastar Felipe González.

La successió del poder a Catalunya havia de ser de Pujol a Pujol. Oriol Pujol. El fill del pare...


El fill del xofer
Jordi Amat

miércoles, 6 de diciembre de 2017

El libro que anticipó "'El procés" (o no)

illa_paidonesia.jpg


“L’illa de Paidonèsia” de Oriol Canosa con ilustraciones de Gabriel Salvadó (editado por La Galera. También en castellano: “La isla de Paidonesia”) ganó el Premi Josep M. Folch i Torres 2016.
Se trata de libro #LIJ (Literatura Infantil y Juvenil. ¡Hay que promocionar ese hastag) Y para los fans, es un I*** en las bibliotecas.


Yo le encontré muchos paralelismos con el “procés català” -la temporada del año 2017- (quizás, simplemente, porque es la realidad que me ha tocado vivir en estos tiempos. Y llega un punto en que ya lo ves por todas partes). En fin, les cuento...
El libro trata de un chico de 9 años que, harto de las discusiones de sus padres durante una travesía marítima, decide abandonarlos. Se independiza en una pequeña isla desierta. Sobrevive gracias a la comida que le traen unos pescadores de la zona y en seguida la isla se llena de otros niños del mundo entero que se independizan también de sus padres.
El chico es nombrado “Molt Honorable President” (el título protocolario de los presidentes de la Generalitat) y aspira a que las Naciones Unidas reconozcan la isla como un país independiente.
._.
Los contactos entre el “Molt Honorable President” y el resto del mundo (sus padres, su abuela, periodistas amarillistas, etc..) se realiza a través de cartas. ¡Vuelve la literatura epistolar! (género literario cultivado también por Puigdemont y Rajoy).
Apunto aquí que el estilo de capítulos-cartas aporta frescura al texto y una gran rapidez para su lectura.


El padre de una de los chicas independizadas intenta enviar una fuerza policial represiva para obligar, aunque sea de forma violenta, a los niños a volver a su casa.
._.
Y al igual que ocurrió en “El procés” también aparece de repente la realeza. Aquí se trata de los Reyes Magos, que contestan una carta diciendo que de traer los regalos a la isla nada de nada, que los dejarán en la casa de cada uno.
(Lo cual casi explica un trauma de mi infancia: un año pedí el barco pirata de Playmobil y pasé las fiestas en casa de la abuela. Y nunca llegó el susodicho barco).


No les contaré cómo acaba el libro (no quiero spoilear a nadie “el procés”) sólo diré que otro guiño a los tiempos en los que vivimos es cuando un arquitecto construye un edificio que ocupa TODA la isla (se supone que arrasando flora y fauna, si la había). ¡Viva el ladrillo!
Y también se estafa a gente ofreciendo pisos que en realidad nunca se van a construir.


Quizás todos esos paralelismos con la realidad son pura coincidencia y sólo los he visto yo. A saber...
Como lectura, es amena y entretenida. Y las ilustraciones muy chulas. Hay dos de especialmente buenas: una con la chavalada en la piscina y el careto de una chica, en plan selfie. Y otras de una chica zampándose una pata de pollo con los ojos como platos.



L’illa de Paidonèsia” / La isla de Paidonesiaen el web de La Galera
Autor: Oriol Canosa
Ilustrador: Gabriel Salvadó
Otros ganadores del Premi Josep M. Folch i Torres.

jueves, 12 de octubre de 2017

Menja’t una cama



i aquesta cara jove
s’ha fos per un segon,
s’ha fos com una màscara
de cera, i m’ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s’hi amaga
i sap com l’odiem
La cara


Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet osc, i no he vist els núvols.
El distret


Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixen
La ciutat


(...) Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.

Josep Carner

sábado, 16 de septiembre de 2017

Aloma




La vida es una cosa esgarrifosa.


La tarda s’acabava i el cel s’anava tornant de color de jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern…, tot aniria tornant fins al dia que es moriria, com el seu germà, com tothom.


Les coses eren boniques; la vida no gaire.


La gent li agradava molt poc i tot la cansava.


-Em fa més pena veure caure bèsties que persones.
-No caus mai, tu?
-Quan vull


A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure. Li agradaven tan poques coses…


No estava trista: estava com buida.


I la meva vida ha estat això: delir-me per tot i haver de passar de llarg.


Es sentia voltada de mentides, de persones que només se li acostaven perquè els feia falta.


… va deixar de pensar perquè no endevinés què pensava.


Li va semblar que mai més tindria força per somriure.

… noies que plantaven cara a la vida, sense somnis


sábado, 19 de agosto de 2017

La bogeria



El fanatisme popular el mouries més amb figures que amb raons, que el poble no entén mai prou.  L’heroisme anònim no ha despertat mai cap idolatria, sense idolatria no hi ha fanatismes i sense fanatisme no es fan revolucions.

Llegir diaris, llegir diaris i enrabiar-me: ¡vet aquí el que faig ara!

I ¿que no és delirar, posar-se sota, quan no s’és prou àgil o fornit per a passar damunt?

Amb què em vols curar? Amb la vista del món… amb el contacte dels homes… ¡la cosa que més odio, la cosa que més detesto!

M’ estic a casa, fujo dels homes, perquè sóc un desenganyat, perquè temo el seu contacte, perquè em puden tots a carnussa de torrent i em remouen les tripes.

Per a ell tots els homes eren necis o malvats

Sota la quietud de sepulcre, fermenten en aquella casa tots els turments d’un infern.

… la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el 90% dels que hi pateixen.


sábado, 6 de mayo de 2017

Camins de llibertat


"(...) quan una filla pot tractar la seva pròpia mare com una discapacitada sense senderi. I en quin moment una mare accepta ser considerada una tarada poca-solta?"

ISBN: 978-84-683-2515-6

miércoles, 5 de abril de 2017

Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca

Un veterano boxeador solitario en un gimnasio pegándole a un saco de boxeo. Es lo que me vino a la mente leyendo “Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca”.
El libro no va de boxeo, ni de viejos.

Son reflexiones sobre página en blanco de una pediatra jubilada. Reflexiones sobre la maternidad: la imposición social (¿hay que ser madre para ser mujer? ¿Una mujer con 5 niños es más mujer que una que no tenga hijos?), sobre anteponer las necesidades o deseos de padres y madres al de los niños (progenitores con enfermedades hereditarias que quieren tener un hijo aún a riesgo de que su hijo ya nazca enfermo) o mujeres que quieren ser madres a los 60 años, o que lo son a los 14. Y de hospitales y médicos, héroes, que “recuperan” niños que pesan menos de medio kilo al nacer y aún sabiendo que su vida futura estará llena de enfermedades, limitaciones o penurias les “obligan a vivir”.


El libro es una recopilación de pensamientos a menudo terminados con preguntas. Cada breve reflexión, y hay 40 en 100 páginas, es un puñetazo al saco. Algunos temas se repiten, pero el prisma, lleva matices diferente. Son temas que por pudor o por ser políticamente incorrectos, se obvian en esta sociedad en que los bebés son "de anuncio"...
La autora, Carme Serradell Alonso, ha llegado a ese estatus humano, por edad y experiencia en la vida, en que no quiere pasar de puntillas por temas espinosos.  Te golpea con ellos y te deja la pregunta abierta al final del texto.


¿Qué quiere decir educar? ¿Qué quiere decir ser padres? ¿Qué se espera que hagan los padres? ¿Hacer feliz al hijo? ¿Enseñarlo a ser libre?

(Los fragmentos en cursiva son traducciones hechas por mí del texto original en català. Sepan disculpar mi incompetencia)


"Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca"
Carme Serradell Alonso
Info editorial VeusAmbVeu