El Temple del pavelló daurat

Tenia la sensació que el Pavelló Daurat apareixia davant dels meus ulls només quan jo el veia i que no existia en altres moments.

Em delectava executant en la imaginació un per un tots els professors i els companys del col·legi que em menyspreaven.

No deu ser incomprensible que un noi amb un complex d'inferioritat insuperable s'imaginés secretament com un ésser elegit.

Era massa arrogant per esdevenir un artista.

No tenia cap intenció d'abordar algun projecte concret per assolir un resultat positiu.

Sempre dono massa importància a les paraules, quan el que realment es necessita és alguna acció.

El món ha de desaparèixer perquè jo pugui realment mirar cap al sol...

Les persones insensibles no s'espante fins que no corre la sang. Quan ha corregut la sang, però, la tragèdia ja s'ha consumat.

En el meu interior no em quedava res més que fredor. Res més que fredor no em quedava.

Feia l'efecte que el qui els havia ensenyat com s'havia de morir, havia mort, per una mena d'accident, mentre els ho mostrava en un exercici de simulacre.

No me n'acomiadava, sinó que simplement, mirava la cara del meu pare mort.

Eren unes vacances curiosamet silencioses, per ser l'època final de la guerra.

Tinc quequeig també al cor, per dir-ho així. El meu sentiment sempre reacciona amb retard.

Fins aleshores, m'havia cregut, curiosament, que si m'ignoressin la quequesa, la meva existència quedaria suprimida del tot.

Simplement, no volia trobar-me amb una expressió crua d'afecte familiar i potser era per això que intentava ordir diferents excuses per evadir-me'n.

Durant l'any que va seguir a aquest esdeveniment, jo era com un ocell dins la gàbia. La gàbia era sempre visible per a mi. Jo m'havia promès que no confessaria mai, però als meus dies, els faltava la tranquil·litat.

 

Al zen, s'ensenya que t'has de quedar mirant l'esquena dels que se'n van fins que desapareguin de la teva vista.

La confessió tenia poc valor per a mi, que havia viscut callat durant vint anys.

La seva manera de menjar amb desgana era tan de misantrop que ningú no s'atrevia a apropar-s'hi.

Tant les persones disminuïdes com les dones boniques estan cansades de ser mirades i estan tipes de ser uns objectes per ser mirats.

Gràcies a la meva infelicitat, sóc molt bo endevinant la psicologia dels altres.

No podia guarir-me del mal que m'havia fet la seva manera de pensar, completament nova per a mi.

Un cop dins la solitud, m'era fàcil acostumar-m'hi i vaig saber de nou que viure la vida sense a penes parlar amb ningú era el que em requeria menys esforç.

No es pot pensar que el seu canvi d'idea és un acte de venjança contra la seva pròpia voluntat?

Vaig estar sol sense fer res i sense parlar amb ningú tant de temps que, quan em recordo de la vida a la Universitt d'Ootani, no puc estar-me de pensar en tot el temps perdut en va.

El Temple del pavelló daurat

Yukio Mishima

Quedar-se al llit fins més tard: newasure (oblidar d'aixecar-se)