Sempre hem viscut al castell

Vaig llevar-me dissabte al matí com si algú em cridés; volien que m'aixequés, vaig pensar abans de desvetllar-me completament i recordar que eren tots morts.

El veritable terror que he sentit amb aquesta història és la total identificació amb aquestes germanes que viuen al seu "castell". 😔 Tot i que jo no poso res al sucre. 😉

Els divendres i els dimarts eren dies terribles perquè havia d'anar al poble. Algú havia d'anar a la biblioteca i a la botiga de queviures.

Jo mai em girava; ja en tenia prou amb suportar-les d'esquena per haver d'aguantar les seves cares grises i insulses i els seus ulls plens d'odi.

No m'agradava menjar res amb gent al davant mirant-me.

¿Qui ens vol, allà fora? El món és ple de gent horrible.

¿Per què hauria d'estar alegre si s'ha de morir?

Jo tenia gana i volia el meu sopar i em preguntava quant trigarien a apagar el foc i anarse'n perquè la Constance i jo poguéssim tornar a dins.

Els llibres de la biblioteca encara eren a la lleixa intactes i vaig entendre que ningú no hagués volgut tocar uns llibres que pertanyien a la biblioteca; al cap i a la fi, si feies malbé res de la biblioteca et posaven un multa.

L'amistat també té els seus límits.

Un dia d'aquests necessitareu ajuda. Us posareu malaltes o us fareu mal. Necessitareu ajuda. 

Sempre hem viscut al castell

(We have always lived in the castle)

Shirley Jackson

Traducció: Martí Sales.

L'altra Editorial; 2016