La vida es una cosa esgarrifosa.
La tarda s’acabava i el cel s’anava tornant de color de jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern…, tot aniria tornant fins al dia que es moriria, com el seu germà, com tothom.
Les coses eren boniques; la vida no gaire.
La gent li agradava molt poc i tot la cansava.
-Em fa més pena veure caure bèsties que persones.
-No caus mai, tu?
-Quan vull
A l’hora de llevar-se no tenia ganes de vestir-se i posar-se a viure. Li agradaven tan poques coses…
No estava trista: estava com buida.
I la meva vida ha estat això: delir-me per tot i haver de passar de llarg.
Es sentia voltada de mentides, de persones que només se li acostaven perquè els feia falta.
… va deixar de pensar perquè no endevinés què pensava.
Li va semblar que mai més tindria força per somriure.
… noies que plantaven cara a la vida, sense somnis
No hay comentarios:
Publicar un comentario
¿Y tú qué opinas?